Com vos n'anau de Sant Llorenç des Cardassar a Artà, trobau a mà esquerra ses muntanyes de S'Auma, que fan un grandiós penyalar capserrat mirant a xaloc, i la gent les diu ses muntanyes des tresor.
Conten que es moros, com veren que el rei En Jaume s'acostava cap a Artà, i que tot ho arregussava, i no hi havia qui el capturàs, amagaren dins aqueix penyalar tot s'or i sa plata que veien que tanmateix los escapolarien, amb s'idea de més envant treure-hu d'allà dins, en cas de poder tornar a alçar xella. Però, com no n'han poguda alçar pus a Mallorca, després de tants de cents anys aquell tresor segueix dins aqueixs penyals, esperant qualcú que vaja a treure'l.
Es qui ho vulga provar, té el camí franc.
Hala, qui s'hi atansa! fora por!
En Tià de Sa Real i es tresor d'Artà
Com anau de Sant Llorenç des Cardassar a Artà, trobau a mà esquerra ses muntanyes de S'Auma que fan un grandiós penyalar, capserrat, mirant a xaloc, i se diuen ses muntanyes des tresor.
Conta la gent que es moros, com veren que el rei En Jaume los feia buidar de pertot i que aviat no els quedaria un pam de terra a Mallorca, amagaren dins aqueis penyals tot s'or i sa plata que no se'n porien dur, amb s'idea de trobar-le-hi com tornarien pendre Mallorca, segons ells se figuraven.
En Tià sabia com ho havien de fer per treure aquest tresor, i convidà dos amics seus per anar-hi i que tot seria des dos convidats, perquè ell no poria esser ric.
Aquests dos eren ets homos més acorats de Manacor, que no els espantava vent ni aigo, i li donaren paraula de que no es retgirarien; perquè los ho deia:
- Vos retgirareu, perquè veureu coses ferestes. Si vos retgirau, tot serà perdut; si no vos retgirau, amb un carro de parei hi haureu d'anar a dur-vos-ne s'or i sa plata. El rei que és el rei no serà tan ric com voltros.
En Tià los va dir:
- Aquest tresor s'ha de treure amb fosca, i hem de començar a mitjanit en punt.
Senyalen dia per anar-hi, i aquell dia s'hi espitxen.
A mitjanit en punt foren baix d'aquell penyalar.
-Bé -los diu en Tià- no sigueu al.lots. Ara vos dirélo que mos passarà; i, si creis que vos heu de retgirar, digau-ho amb tota claredat, i no passarem més envant.
- Si mos tornes motar lo de retgirar-nos, t'arronsam amb una morma. Digues de pressa què és que hem de fer.
- Mirau -diu en Tià-: entrarem dins un grandiós coval; a's mig trobarem un grandiós munt de pólvora i un dimoniot amb un tió de foc que l'enrevoltarà. Amb un dit heu de tocar aquell munt de pólvora, es dimoniot hi tirarà aquell tió de foc, farà un tro ferest i una grandiosa flamada, i tot aquell munt de pólvora tornarà or i plata, d'allò més refinat i bufarell.
-Endavant ses atxes! -diuen aquells dos.
Aleshores en Tià se treu es Llunari (1) i ja és partit a llegir.
I llig qui llig.
Al punt senten un cruixit; era que es penyalar s'obria com una magrana que crivella.
En Tià s'afica dins aquella uberta des penyal i aquells dos li pitgen darrera. Es penyal s'obria, s'obria davant d'ells i se clovia darrere d'ells, i per endins i per endins.
A la fi se troben dins un grandiós coval amb un munt de pólvora molt gros i un dimoniot amb un tió de foc, volta qui volta sa pólvora, i per ses parets de sa cova tot unes carotes que feien visatges, gestos, jutipiris.
En Tià diu en aquells:
-Hala si tocau es munt de sa pólvora!
Aquells el se miraven a ell, se miraven es munt de pólvora, se miraven es dimoniot i aquelles carotes de ses parets, esglaiats, aborronats, empedreïts, blancs com la paret; com que estiguessin clavats en terra.
Què havien d'esser capaços ells a tocar es munt de pólvora! Tremolaven com una fuia de poll.
En Tià s'exclama:
- No la m'heu feta que no la m'haja pensada. Tant com dèieu que no vos retgiraríeu!
-Tianet! -digueren ells- sortiguem d'aquí dins tot d'una, o si no, acabam ets alens!
En Tià se posa a llegir es Llunari per fer tornar a obrir es penyal, i llig qui llig; però es penyal, ben alerta a obrir-se!
Era que en Tià estava també trastornat, i no sabia què es pescava.
Aquelles carotes se posaren a dir:
-Un homo tan sabut com en Tià de Sa Real, ha sabut entrar i ara no sap sortir? Se'n poren riure!
I en Tià que ja no hi veia de cap bolla ni afinava ses lletres, fins i tot.
A la fi, una d'aquelles carotes diu:
-Però Tià, com has llegit per fer obrir es panyalar?
-A sen endret, diu en Tià.
-Idò, llig a s'enrevés i caminant de cul enrere, homo! -diu aquella carota.
Se posa a llegir a s'enrevés, i espenyalar comença a obrir-se. En Tià s'hi afica de cul enrere i aquells dos darrere darrere; i de d'allà. I es penyal s'obria, s'obria darrere d'ells i se clovia davant d'ells.
Con foren fora, aquells dos tenien tots es cabeis blancs des retgiró, i això que estaven a la flor del món, i com hi entraren els tenien ben negres.
En la seua vidaen tornaren a tenir ganes, d'aquell tresor.
Ara en Tià bé se'n regalava, perquè ell tanmateix no poria esser ric; era nat per pobre.
Conta la gent que es moros, com veren que el rei En Jaume los feia buidar de pertot i que aviat no els quedaria un pam de terra a Mallorca, amagaren dins aqueis penyals tot s'or i sa plata que no se'n porien dur, amb s'idea de trobar-le-hi com tornarien pendre Mallorca, segons ells se figuraven.
En Tià sabia com ho havien de fer per treure aquest tresor, i convidà dos amics seus per anar-hi i que tot seria des dos convidats, perquè ell no poria esser ric.
Aquests dos eren ets homos més acorats de Manacor, que no els espantava vent ni aigo, i li donaren paraula de que no es retgirarien; perquè los ho deia:
- Vos retgirareu, perquè veureu coses ferestes. Si vos retgirau, tot serà perdut; si no vos retgirau, amb un carro de parei hi haureu d'anar a dur-vos-ne s'or i sa plata. El rei que és el rei no serà tan ric com voltros.
En Tià los va dir:
- Aquest tresor s'ha de treure amb fosca, i hem de començar a mitjanit en punt.
Senyalen dia per anar-hi, i aquell dia s'hi espitxen.
A mitjanit en punt foren baix d'aquell penyalar.
-Bé -los diu en Tià- no sigueu al.lots. Ara vos dirélo que mos passarà; i, si creis que vos heu de retgirar, digau-ho amb tota claredat, i no passarem més envant.
- Si mos tornes motar lo de retgirar-nos, t'arronsam amb una morma. Digues de pressa què és que hem de fer.
- Mirau -diu en Tià-: entrarem dins un grandiós coval; a's mig trobarem un grandiós munt de pólvora i un dimoniot amb un tió de foc que l'enrevoltarà. Amb un dit heu de tocar aquell munt de pólvora, es dimoniot hi tirarà aquell tió de foc, farà un tro ferest i una grandiosa flamada, i tot aquell munt de pólvora tornarà or i plata, d'allò més refinat i bufarell.
-Endavant ses atxes! -diuen aquells dos.
Aleshores en Tià se treu es Llunari (1) i ja és partit a llegir.
I llig qui llig.
Al punt senten un cruixit; era que es penyalar s'obria com una magrana que crivella.
En Tià s'afica dins aquella uberta des penyal i aquells dos li pitgen darrera. Es penyal s'obria, s'obria davant d'ells i se clovia darrere d'ells, i per endins i per endins.
A la fi se troben dins un grandiós coval amb un munt de pólvora molt gros i un dimoniot amb un tió de foc, volta qui volta sa pólvora, i per ses parets de sa cova tot unes carotes que feien visatges, gestos, jutipiris.
En Tià diu en aquells:
-Hala si tocau es munt de sa pólvora!
Aquells el se miraven a ell, se miraven es munt de pólvora, se miraven es dimoniot i aquelles carotes de ses parets, esglaiats, aborronats, empedreïts, blancs com la paret; com que estiguessin clavats en terra.
Què havien d'esser capaços ells a tocar es munt de pólvora! Tremolaven com una fuia de poll.
En Tià s'exclama:
- No la m'heu feta que no la m'haja pensada. Tant com dèieu que no vos retgiraríeu!
-Tianet! -digueren ells- sortiguem d'aquí dins tot d'una, o si no, acabam ets alens!
En Tià se posa a llegir es Llunari per fer tornar a obrir es penyal, i llig qui llig; però es penyal, ben alerta a obrir-se!
Era que en Tià estava també trastornat, i no sabia què es pescava.
Aquelles carotes se posaren a dir:
-Un homo tan sabut com en Tià de Sa Real, ha sabut entrar i ara no sap sortir? Se'n poren riure!
I en Tià que ja no hi veia de cap bolla ni afinava ses lletres, fins i tot.
A la fi, una d'aquelles carotes diu:
-Però Tià, com has llegit per fer obrir es panyalar?
-A sen endret, diu en Tià.
-Idò, llig a s'enrevés i caminant de cul enrere, homo! -diu aquella carota.
Se posa a llegir a s'enrevés, i espenyalar comença a obrir-se. En Tià s'hi afica de cul enrere i aquells dos darrere darrere; i de d'allà. I es penyal s'obria, s'obria darrere d'ells i se clovia davant d'ells.
Con foren fora, aquells dos tenien tots es cabeis blancs des retgiró, i això que estaven a la flor del món, i com hi entraren els tenien ben negres.
En la seua vidaen tornaren a tenir ganes, d'aquell tresor.
Ara en Tià bé se'n regalava, perquè ell tanmateix no poria esser ric; era nat per pobre.
----
(1) Era el llibre que la gent creia que servia per fer sortir el dimoni i fer tota casta de bruixeries.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)